Quatre micròfons al centre, unes granotes blanques estirades a terra com si fossin quatre cadàvers, tot un seguit de targetes amb paraules i conceptes ben aleatoris amb una baralla del tarot i les cartes del Dixit al costat, un taüt de fusta al fons. Aquest ha estat l’escenari de la sala d’assaig d’El Canal durant la penúltima setmana de març, i és que la companyia Ninyas de papá ha vingut a fer-hi una residència per treballar el seu nou projecte encara molt embrionari: F.O.M.O de mi funeral.
Elles són quatre noies joves, la Berta Cardona, la Carla Font, la Raquel Díez i la Júlia Roch, amb les idees molt fermes i un discurs molt clar. Es van conèixer al Grau en Arts Escèniques de l’Escola Universitària de les Arts ERAM de Salt i amb el Treball de Fi de Grau van fer néixer la primera peça d’aquest projecte, Coses a fer perquè m’escoltin; despullar-me, morir, una peça que ja apuntava maneres: ofereix al públic un suïcidi col·lectiu i posa sobre la taula la insensibilització actual davant de moltes injustícies polítiques i socials, “aquest món podrit”, en paraules de Font. “També hi ha una part d’autocrítica: com a generació ens queixem i reivindiquem, però realment quan ens pregunten quin canvi volem no ho sabem ben bé del tot”, explica Font.
Després de voltar per Menorca, Lleida, Girona i Madrid amb aquesta primera obra, ara estan coent un nou projecte. La necessitat de parlar d’un altre tema i veient que molts dels materials generats per l’anterior peça estaven molt vinculats amb la mort, amb aspectes obscurs i amb el món de la defunció, va fer que el naixement de F.O.M.O de mi funeral fos una conseqüència natural, gairebé necessària, per a les artistes. Aquest nou projecte es troba encara en una fase molt embrionària, però una cosa està clara: el context de la peça serà la cerimònia fúnebre, l’enterrament, dins la cultura judeocristiana. Partint d’aquest punt, les artistes es troben ara en plena fase d’experimentació i d’exploració de conceptes com la culpa, dels rituals que hi ha al voltant de la mort, de les convencions i tot allò que passa quan algú es mor, què implica la mort a nivell social però també a nivell físic, del cos —deixes d’existir—, què implica un dol i com s’acompanya. “Per molt que les noves generacions creixin més allunyades de la religió, la societat continua tenint aquest rerefons de culpa. I ens interessa investigar-ho”, afirmen les artistes.
En aquesta setmana de residència del mes de març la companyia està en procés d’obertura de creació. Encara no tenen una història tancada, tan sols el context des d’on treballar: la mort i totes aquestes convencions que l’envolten. Més endavant, al mes de juny tornaran a El Canal per fer un tancament d’aquest procés. Les artistes es mouen en el teatre postdramàtic: no busquen explicar una història clàssica amb un inici, un nus i un desenllaç, sinó que creen un context on situar el públic i a partir del qual fan néixer càpsules per tocar diversos temes i punts de vista. La seva intenció d’aquests dies és crear material, investigar què els interessa, provar escenes d’improvisació per veure què funciona i què no, escriure possibles textos i fer una selecció de material.
El mateix nom de la companyia, Ninyas de papá, és ja una declaració d’intencions i alhora una autocrítica. L’expressió, que fa referència a la figura de la nena consentida, és una autoreferència a les integrants del grup: “Som conscients des de quin lloc estem explicant les coses, un lloc de bastant de privilegi. Som quatre noies blanques, amb uns pares que ens han pagat una carrera i podem continuar amb aquest projecte perquè tenim aquest suport”, afirma Cardona. Reivindiquen que el món està podrit però sent molt conscients que elles no s’estan morint de gana i per això sovint en les seves obres es ridiculitzen i es retraten a elles mateixes dalt de l’escenari. Alhora, aquest “papá” que plana sobre el seu nom artístic és també una referència a la mirada masculina que sempre es fa present en els seus projectes escènics.
Ninyas de papá són, per tant, quatre noies que pugen a l’escenari i es queixen de moltes coses però alhora deixen clar que fora d’allà són consentides i que ho tenen gairebé tot. És per això que en els seus projectes escènics hi entra un punt d’autoficció important. Treballen des del no-personatge. Quan surten a escena són elles mateixes, amb el mateix nom i juguen per barrejar realitat i ficció. Busquen crear el dubte, que el públic es pregunti si allò que està passant és improvisat, si és ficció o és real. “Ens agrada fer dubtar el públic de què està passant realment i què està dins i què està fora de l’obra”, afirma Font.
La voluntat d’incomodar d’aquest col·lectiu es fa evident des de l’inici, però no pugen a l’escenari amb un discurs moral alliçonador. “Diem coses dures però ens incloem nosaltres també en aquesta realitat”, afirma Cardona. Deixen anar crítica cap enfora, cap al públic, però també cap endins, cap a elles mateixes. Per a la companyia, el teatre ha de ser un espai on reflexionar, on no deixar l’espectador indiferent, fer-lo pensar i que es qüestioni coses. “Si només hem aconseguit que una persona hagi sortit del teatre pensant que hi ha alguna cosa de la seva vida que potser s’ha de revisar, per mi la feina està feta”, afirma Font. Els seus projectes van a buscar el límit d’allò incòmode, suportable, païble, per al públic. Per altra banda, les artistes sempre tenen en compte l’espectador. En els seus projectes aquest sempre té una funció, és algú. En aquest nou projecte, els espectadors seran les persones que assistiran al seu enterrament i, com a tals, tindran un rol.
La barreja de tots aquests elements —crítica social, política i cultural, autoficció i autocrítica, humor i interpel·lació directa— aconsegueix que quan aquesta companyia trepitja l’escenari, la sala trontolli i els cors es sacsegin. “El que és interessant del teatre és que sigui una experiència que et desquadri, que no t’esperaves, que hi hagi una interpel·lació directa”, afirmen convençudes. Malgrat ser molt joves, la seva determinació és ferma i els seus missatges, clars i directes.
