Companyia AzkonaToloza
Situades a mig camí entre el mar Mediterrani, els Pirineus i el desert d’Atacama (Xile), Laida Azkona Goñi i Toloza Toloza-Fernández son una parella d’artistes dedicada a la realització de projectes d’arts vives.
Interessades en les infinites possibilitats de la poesia i l’antropologia visual, la videocreació lofi, la performance i el moviment, les seves últimes creacions se centren en la relectura de la història oficial i la creació documental pensada per l’escena. Entenent com a escena des de la sala d’una casa d’òpera fins a la immensitat d’un salar altiplànic.
Cuerpos Celestes
Residència maig 2024
Com ja és habitual en la feina d’AzkonaToloza, Cuerpos Celestes neix d’algunes preguntes que es van quedar sense resposta en les peces anteriors.
Després de vuit anys recorrent Abya Yala de la mà de la Trilogía Pacífico, buscant les esquerdes deixades pel colonialisme i la barbarie capitalista sobre la vida en el planeta, bucejant en les conseqüències de l’extractivisme desregulat i en les relacions geopolítiques que arrelet tot això, les preguntes s’amuntegaven: i ara què? Cap a on anem? Quina superficie hem de rastrejar? Quines veus hem d’escoltar? I la primera pista es trobava a l’últim vers de Teatro Amazonas: “Ara, el que toca és frenar i escoltar”.
Perquè l’escolta va ser el punt de partida del nou viatge que la companyia emprenia amb Canto Mineral, una peça que va obrir FALLA, una sèrie de treballs d’investigació documental, realitat especulativa i ciència-ficció per la qual ara naveguen els artistes. Després d’anys parant atenció a veus i relats humans, ara a qui tocava escoltar? I si no fossin els humans? Ni els animals, ni els arbres son els que tindrien l’última paraula, com va escriure Joan Brossa. I si fossin les pedres, els minerals o les ones electromagnètiques? En això consisteix el primer gest del projecte: en apartar allò humà del centre de l’escena per situar-hi allò mineral. Per escoltar com les nostres veus entren en diàleg amb el cruixir de les pedres i les freqüències dels moviments satelitals.
Perquè els sistemes de qualificació jeràrquica de la naturalesa, que situen allò mineral a l’extrem oposat i inferior a allò humà, deriven en una explotació descontrolada sobre els recursos minerals del planeta i dels cossos celestes. La barbàrie mineral. En mig d’aquesta emergència climàtica, no ens ajudaria reconèixer que el carboni és la base de la vida? O que el calci, el fòsfor i el potassi son només tres dels catorze minerals essencials per al funcionament del cos humà?
Podem afirmar sense por a equivocar-nos, que els sistemes geològics no son vivents? I que les estrelles i planetes que ens orbiten no ho són? Estem preparades per veure com el magma es transforma en sang? Per veure com el nostre cos es transforma en roca? Una roca que no deixa de vibrar, cruixir i esquerdar-se. Una roca dura que balla sense parar, enmig del tremolor.
La companyia arriba ara a El Canal per fer una residència per treballar el muntatge tècnic de la peça, així com per fer assajos amb l’equip artístic i seguir treballant en la dramatúrgia de l’obra.
